Porcar Queral

José Manuel Porcar Queral va nàixer a Castelló de la Plana el 14 de Setembre de 1946, al si d’una família de llauradors que conreaven bàsicament l’arròs i altres productes agropecuaris propis de l’economia de subsistència de la postguerra. Els seus pares van comprendre prompte la irrenunciable vocació pictòrica del seu fill i la respectaren. Tanta era la seua traça i tantes les seues ganes que, en uns moments de la història poc confortables, buscaren la manera que el tercer dels xiquets –entre set germans més– poguera conciliar l’escola, el treball al camp, el futbol i les seues primeres lliçons de dibuix i pintura. Curiosament, aquestes primeres classes les va rebre a les sales parroquials de la Sagrada Família, en una aula que es troba tot just al costat d’on, mig segle més tard, el pintor hi penjaria les seues esplèndides pintures de conjunt per a l’Altar Major de l’esmentada església. Les provatures primerenques de Porcar Queral van ser curosament guardades per sa mare. En elles pot constatar-se que ja aleshores exhibien una gran força i aptitud. El 1960 inicià els seus estudis a l’Escola de Belles Arts i Oficis de Castelló sota el mestratge de Ramon Català i Gimeno Barón. Aquest últim professor el recomanà, l’any 1964, perquè es matriculara a l’Escola Superior de Belles Arts de València. Comptava, a més, amb l’aval del seu director, Carlos González Espresati.

Durant els tres anys que s’hi estigué a València fou alumne de Baños y Calatayud en Dibuix Antic i Vestidures, d’Octavio Vicent i Giner en Escultura; de Francisco Lozano i M. Gimeno en Cromatisme, de Santiago en Anatomia, de Gabriel Esteve en Dibuix Natural i Nu; de Josep Ros a Procediment i Retrat, i de Genaro Lahuerta en Paisatge. Eixe primer any d’estudis va obtindre el Segon Premi Juvenil Provincial. Malauradament, la vaga de maig del 1968 va interrompre les classes i, per a Porcar, que havia de finançar-se els estudis a València, les revoltes subsegüents hi allargaren més del compte aquesta pausa acadèmica. Tal com anaven les coses, amb una presència permanent de la policia en els campus universitaris, amb mesures d’excepció i repressió franquista dels estudiants, Porcar Queral decidí d’aprofitar aquest temps per a despatxar el destorb del servei militar. Tot i els entrebancs econòmics i polítics de l’època, l’artista no deixa de crear en qualsevol context. Així, el 1969, obté el Primer Premi del Regiment Tetuán-14 de Castelló, pinta les Tres Al·legories per al regiment i, com era costum –quan no ordre– dels temps, fou nomenat pintor del Coronel.

En tornar a casa, després del servei militar, el món semblava un altre. La rebel·lió estudiantil havia pegat la volta al món. Cert que anys després es veuria, amb perspectiva, que les revoltes a Espanya del Maig del 68 havien decebut en part la consciència de molta gent, però la solsida també havia aconseguit, cal dir-ho, remoure els fonaments del règim, si més no gestant un cert recanvi generacional, gràcies al qual gent jove, universitària, sobretot procedent de la mitjana i petita burgesia, per fi aconseguia obrir-se camí en el món de la política, dels negocis i, per què no, també de l’art. Tot i que l’economia, l’estatal en general i la dels castellonencs en particular, començava a millorar sensiblement, i que el sector turístic obligava inevitablement el règim dictatorial a un cert aperturisme econòmic i social, el cert és que la compravenda d’obres d’art no formava part del tarannà cultural dels ciutadans d’aleshores ni tampoc, per tant, era de tal magnitud com per a estimular en aquell moment la dedicació exclusiva de Porcar Queral a la producció pictòrica, situació que, cal dir-ho, canviaria molt favorablement per a Porcar durant una bona part dels Vuitanta.

Així que, a principis dels Setanta, el pintor deixava enrere els anys de formació purament acadèmica i iniciava una nova etapa vital en la qual, sempre animat i recolzat per la que poc després seria la seua dona i musa, Assumpció Museros, es dedicaria a forjar el somni de qualsevol pintor: viure de la pintura. Ningú com la seua dona, amb qui es casà l’any 1972, va ser tan decisiva i tenaç en assolir la continuïtat d’aquest somni, d’aquest sender boscós i ple de bifurcacions pel qual ha de caminar tot veritable artista. En circumstàncies de la vida en què no tot roda com cal, l’impuls constant de Susi fou vital, fins al punt que a poc a poc s’aniria convertint, exposició rere exposició, en la seua representant comercial més eficaç. Fins a eixe moment, tanmateix, per a aconseguir-ho, l’artista havia de compaginar la creació amb un ofici que li permetera completar el jornal. Com? Amb allò que tan bé coneixia: l’agricultura. En aquella època, mentre la dona criava els fills i hi ajuntava un salari despatxant carn al Mercat Central, podem veure Porcar Queral pencant de valent a l’horta. Sense remugar, assumí que havia d’agafar la llegona i el pinzell indistintament, l’haca i el cavallet, la tartana i els bastidors. Com es pot veure als seus llenços, la terra és, en la sensibilitat de l’artista, doblement mare, doblement conreada, doblement estimulant i productiva: terra per a ser sembrada i terra per a ser pintada. Per a ell, tan important és saber córrer l’aigua fins al tros com estudiar els secrets de la llum que cau sobre reguers i séquies. És fàcil aleshores veure’l, acompanyat per la seua dona o els seus fills, Elena i Josep, agafant esbossos assegut en qualsevol bancal d’oliveres, o plantant el cavallet a la vora d’alguna séquia de saó, o deixant constància visual i històrica de com se sargien les xarxes a l’antic port de Castelló.

Els seus desplaçaments, aleshores, per a pintar els paisatges de la Marjaleria, de La Magdalena o del Pinar del Grau els feia en tartana, de manera que la llum, el color i la gent ameraren, sense aclaparaments de temps, la seua retina amb tota la intensitat de les mediterrànies terres de la Plana. Fruit d’aquest procés de simbiosi amb la natura, els seus llenços participaren, l’any 1969, en l’Exposició Col.lectiva de l’Ateneu de Castelló i el 1970 aconseguí dur a terme la seua primera exposició individual al Cercle Mercantil de Castelló. Després, el 1974, Porcar Queral exposà a la Borsa de Madrid i el 1975 a la galeria Nonell de Castelló. Foren dos anys cabdals, d’embranzida personal i pictòrica, per al seu posicionament entre els joves pintors més prometedors del moment.

El 1976 realitzà un viatge d’estudis per Itàlia, França, Alemanya i Espanya. Els grans museus, els nous paisatges l’atrauen i li obrin nous horitzons. Practica l’aquarel·la, pinta amb gran facilitat, de manera solta i agradable; els seus apunts de Siena, Mòdena, Florència, riu Arno, Munic, París…, reflecteixen aquests intensos moments. El 1979 el Patronat de l’Escola de Belles Arts de Castelló el nomenà professor per a la vacant de Pintura; això li va permetre treballar amb col·legues de gran trajectòria professional com Mingol, Ahís, Guallart i Català. Aquest mateix any va obtindre el Premi Especial al Certamen Nacional i, dos anys després, el Premi Especial i Medalla d’Or. La seua carrera es consolidava: el 1982 va rebre el Premi Especial i el 1983 el tercer Premi del Certamen Nacional de Pintura. Més de cinquanta exposicions, algunes antològiques com la del 1990 a la Casa Abadia i la de 1999 a la Caixa Rural Sant Isidre, encàrrecs molt importants com La Sega i La Batuda de l’Arròs, per a l’Ajuntament de Castelló en 1996, i la decoració de l’Altar Major de la Sagrada Família el 1998, la seua participació a la Fira Internacional d’Osaka el 1996 i en la demostració artística de Pintors Iberoamericans el 1997, ens confirmen la vitalitat de Porcar Queral, que domina l’oli, l’aquarel·la, el pastel, els acrílics i els procediments del fresc i l’aiguada.

La seua primera època expressionista i la seua segona etapa impressionista ens atreuen per la força de la seua obra, la llum i colorit de les seues teles i també la psicologia dels seus retrats, sense oblidar el gran Betlem Pictòric que és el seu Conjunt de la Parròquia de la Sagrada Família de Castelló. A hores d’ara, la seua creativitat continua tan vigorosa i generosa com sempre, origen d’un treball admirable, constant, seriós, honest i, en definitiva, vital com pocs.